La lluita entre la immunitat de l’hoste i la del donant, clau en la reducció del reservori del VIH després d’un trasplantament de cèl·lules mare

Actualment, el trasplantament de cèl·lules mare és l’únic procediment mèdic que ha aconseguit disminuir dràsticament el reservori del VIH i, fins i tot, assolir-ne la remissió o curació de 6 persones a tot el món. Al tractar-se d’una intervenció complexa i d’alt risc que només es pot portar a terme en casos molt concrets –persones que, a més a més de viure amb el VIH, pateixen un càncer de cèl·lules sanguínies–, els mecanismes que hi ha al darrere d’aquesta davallada del reservori no s’han estudiat exhaustivament. Ara, un nou estudi internacional publicat a la revista Lancet HIV i liderat per IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació “la Caixa” i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya– exposa els resultats del seguiment més gran fet fins el moment sobre l’evolució del reservori del VIH després de rebre un trasplantament de cèl·lules mare. Concretament, el personal investigador ha observat que el reservori de les persones trasplantades disminueix dràsticament i de manera immediata després de rebre l'empelt amb les noves cèl·lules mare, independentment de si el donant tenia la mutació CCR5Δ32, coneguda per conferir protecció davant la infecció pel VIH. A més a més, i per primera vegada, s’ha demostrat que els anticossos específics pel VIH, tot i que també disminueixen, no ho fan tan instantàniament com el reservori ja que la seva caiguda s’allarga fins a pocs mesos després del trasplantament.

“Gràcies a aquest estudi pioner hem pogut posar sobre la taula la importància d’altres factors, a banda de la mutació CCR5Δ32, a l’hora d’assolir una caiguda significativa del reservori de VIH”, explica Javier Martínez-Picado, líder de l’estudi, investigador ICREA a IrsiCaixa i professor associat a la UVic-UCC. “De fet, la reducció de la mida del reservori vindria determinada, a més a més de per la quimioteràpia rebuda abans del trasplantament, per com les cèl·lules del donant aconsegueixen instaurar-se dins l’organisme sense ser infectades. En aquesta lluita d’immunitats, la mutació CCR5Δ32 seria un factor protector en el cas de la persistència de virus residuals a l’organisme, però no determinant per reduir el reservori”, afegeix.

La importància de la immunitat del donant

Aquest treball és el primer en oferir informació detallada sobre la dinàmica del reservori del VIH en un grup extens de persones sotmeses a un trasplantament de cèl·lules mare. “Durant més de 8 anys, hem recol·lectat mostres biològiques de les 30 persones que pertanyen a la cohort de pacients d’IciStem, i això ens ha permès observar com es comporta el VIH a la sang i els teixits d’aquests individus”, explica Maria Salgado, co-autora de l’estudi i investigadora IGTP a IrsiCaixa. Gràcies a tenir una cohort internacional gran, l’equip científic ha pogut fer una estimació de la vida mitja del reservori del VIH després de rebre un trasplantament, i el valor obtingut és d’un mes i mig.

De fet, l’estudi presenta nova informació sobre els mecanismes que contribueixen a la reducció significativa del reservori del VIH. Si bé els casos de remissió del VIH reportats fins el moment suggereixen que la mutació CCR5Δ32 podria tenir un paper clau a l’hora d’assolir la cura del VIH, el resultats obtinguts a partir d’aquest estudi fan posar el focus en la immunitat de les cèl·lules del donant, que estaria demostrant ser el principal factor relacionat amb la reducció del reservori viral.

“De les 30 persones que han participat a l’estudi, només 10 van rebre cèl·lules de donants amb la mutació CCR5Δ32, i per això hem pogut veure que no hi ha diferències en la caiguda del reservori entre aquestes persones i les que van rebre l’empelt d’un donant sense la mutació” afirma Salgado. “Això ens porta a confirmar que aquesta caiguda del reservori depèn molt més del propi trasplantament que no pas de la mutació CCR5Δ32. Doncs, la mutació, tot i tenir un paper protector a l’hora d’evitar que després del trasplantament el reservori viral torni a augmentar, no és un factor determinant en la reducció d’aquest reservori”, afegeix. No obstant, davant les evidències, el personal científic exposa que és d’interès desenvolupar estratègies terapèutiques que imitin la barrera protectora conferida per la mutació.

Disminució del reservori immediata i perllongada en el temps

Les troballes de l’estudi exposen que, un cop assolit el trasplantament en la seva totalitat, hi ha una reducció immediata del reservori del VIH a la sang perifèrica. Paral·lelament, l’ADN viral esdevé indetectable a diversos teixits, tals com la medul·la òssia, part de l’intestí prim, els ganglis limfàtics i el líquid cefalorraquidi. Tot això, independentment de la mutació CCR5Δ32. A més a més, les dades obtingudes sobre la quantitat i la qualitat dels anticossos específics pel VIH demostren per primera vegada que la davallada dels anticossos es produeix més tard que la reducció del reservori del VIH. “Si bé veiem que el nivell d’anticossos cau després del trasplantament, és possible que no sigui un predictor de l’erradicació total del virus”, exposa Cristina Gálvez, co-autora de l’estudi i investigadora a IrsiCaixa en el moment de l’estudi.

L’estudi, doncs, posa sobre la taula el debat sobre quin marcador seria el més confiable a l’hora d’analitzar el reservori del VIH després del trasplantament. Si bé la desaparició d’anticossos ha sigut tradicionalment utilitzada com a marcador, la manca de respostes immunitàries de cèl·lules T podria resultar ser un indicador més confiable, segons aquest estudi. Aquest treball marca un pas significatiu en la comprensió de la persistència del VIH després del trasplantament i subratlla el potencial d’enfocaments innovadors en la cerca d’una cura pel VIH.